Operacions navals en la Primera Guerra Mundial

Operacions navals en la Primera Guerra Mundial

Primera Guerra Mundial
Tipus	guerra naval i teatre d'operacions
Data	Del 28 de juliol de 1914 a l'11 de novembre de 1918
Lloc	Oceà Atlàntic, Oceà Pacífic, Oceà Índic, Mar del Nord, Mar Mediterrània, Mar Negra i Mar Bàltica
Resultat	Victòria dels Aliats
Bàndols
Aliats: Imperi Britànic França Itàlia Estats Units Imperi Rus Imperi Japonès Regne de Grècia Potències Centrals: Imperi Alemany Àustria-Hongria Imperi Otomà
Comandants
John Fisher Henry Jackson John Jellicoe Rosslyn Wemyss Louis Pivet Charles Aubert Marie de Jonquieres Ferdinand De Bon Luigi di Savoia-Aosta William S. Benson Nikolai Essen Vasily Kanin Adrian Nepenin Andrei Eberhardt Aleksandr Kolčak Ijuin Gorō Pavlos Kountouriotis Hugo von Pohl Gustav Bachmann Von Holtzendorff Reinhard Scheer Anton Haus Maximilian Njegovan Wilhelm Souchon Hubert von Rebeur

Les operacions navals en la Primera Guerra Mundial es van desenvolupar principalment al voltant de la necessitat de garantir la seguretat de les seves comunicacions marítimes, i per bloquejar o soscavar a l'enemic. En particular, les armades de les potències aliades (la Royal Navy britànica, la Marine Nationale francesa, la Voenno-morskoj flot Rossijskoj imperii russa, la Regia Marina italiana i, en menor mesura, l'United States Navy estatunidenca i la Dai-Nippon Teikoku Kaigun japonesa) van adoptar una estratègia que l'objectiu apuntava a controlar les àrees utilitzades pel comerç marítim i imposar el bloqueig dels adversaris.

Les operacions navals de marina de les Potències Centrals (la Kaiserliche Marine alemanya, la k.u.k. Kriegsmarine austrohongaresa i la Osmanlı Donanması otomana) es caracteritzaven per l'estratègia de «flota de dissuasió»; malgrat que les superaven numèricament, les flotes de superfície de les Potències Centrals van evitar enfrontaments amb el gruix de l'enemic, però van mantenir una amenaça «potencial», tractant de desgastar les forces enemigues, forçar el bloqueig i de minar les rutes comercials mitjançant l'ús de submarins i de creuers auxiliars.

Les operacions bèl·liques van involucrar (d'una manera més o menys directa i més o menys intens) tots els oceans del món i grans masses d'aigua. Si el mar del Nord va ser escenari d'enfrontaments remots entre la Hochseeflotte alemanya i la Grand Fleet britànica, en la mar Mediterrania, les flotes combinades d'Itàlia, França i el Regne Unit (amb petites contribucions del Japó, Austràlia i Grècia) es van enfrontar a l'armada austrohongaresa, pràcticament atrinxerada dins dels seus ports de la mar Adriàtica, així com cometre contra les defenses otomanes dels Dardanels.

L'enorme Imperi Rus va haver de fer front a Alemanya en la mar Bàltica, i l'Imperi Otomà a la mar Negra, mentre que els pocs vaixells alemanys que guardaven les colònies de l'oceà Pacífic van ser superades per les nombroses flotes del Japó i Austràlia. Així mateix, l'oceà Índic i les aigües de l'Amèrica del Sud van ser escenari d'enfrontaments entre els invasors alemanys i els esquadrons dels creuers aliats enviats a la seva caça. Finalment, l'oceà Atlàntic va ser l'escenari de la primera gran campanya de la història submarina, amb els submarins alemanys compromesos contra el tràfic comercial de les Illes Britàniques i la intenció de fer front a les forces combinades del Regne Unit i (després de 1917) Estats Units d'América.